I: El pla del parlament d'Erl

  

Vestits amb les jupes vermelloses que els arribaven fins als genolls, els homes d’Erl van comparèixer davant llur senyor, l’home noble de cabells blancs en la seva llarga sala vermella. Es repenjà en la seva cadira entallada i escoltà el portaveu.

I el portaveu parlà així:

—Durant set-cents anys els caps del vostre llinatge ens han regnat bé; i llurs gestes són recordades pels menestrals menors, encara viuen en llurs petites cançons, que sonen com una dringadissa. Tanmateix, les generacions se succeeixen i no hi ha res de nou.

—I què proposeu? —preguntà el senyor.

—Volem que ens governi un senyor màgic —van respondre ells.

—Que així sia —va dir el senyor—. Fa cinc-cents anys que la meva gent no parla així en el parlament, i sempre es farà com digui el vostre parlament. Heu parlat. Que així sia.

I va alçar la mà i els beneí mentre se n’anaven.

Se’n van tornar a llurs oficis antics, a ajustar el ferro de les peülles dels cavalls, a treballar el cuir, a cuidar-se de les flors, a atendre les necessitats dures de la Terra; seguien els antics costums, i anhelaven alguna cosa nova. Però l’ancià senyor havia enviat un missatge al seu fill més gran, amb què demanava que l’anés a veure.

I ben aviat el jove va ser davant seu. El senyor es trobava en la mateixa cadira entallada, d’on no s’havia mogut, i com que era l’hora foscant, la llum, a través de les grans finestres, revelava la seva mirada envellida que mirava cap al futur, més enllà del seu temps d’ancià. I assegut allí va donar la seva ordre al fill.

—Ves —digué—, abans que els meus dies s’acabin, per tant ves amb celeritat, cap a l’est, supera els camps que coneixem, fins que vegis les terres que pertanyen clarament a les fades. Travessa la frontera, feta del crepuscle, i ves al palau del qual només es parla en les cançons.

—És lluny d’aquí —va dir el jove Alveric.

—Sí —va respondre—, és lluny.

—I tornar-ne és encara més lluny —va afegir el jove—, car les distàncies en aquells camps no són com aquí.

—Així és —digué el seu pare.

—Què voleu que faci —va preguntar el fill— quan arribi a aquell palau?

I el seu pare li digué:

—Que esposis la filla del rei d’Elfland.

El jove va pensar en la seva bellesa i la seva corona de glaç, i en la dolçor de les fabuloses runes que es deien que posseïa. Als turons salvatges on creixen maduixes petites es cantaven cançons sobre ella, al capvespre i a la primera llum dels estels, i si hom cercava qui les cantava, allí no hi havia cap home. De vegades només es cantava el seu nom dolçament, una vegada i una altra. El seu nom era Lirazel.

Era la princesa d’un llinatge màgic. Els déus havien enviat llurs ombres al seu baptisme, i les fades també hi haurien anat, si no s’haguessin espaordit per les llargues ombres dels déus que es movien per llurs camps humits de rosada, així que restaren amagades en les anemones de rosa pàl·lid, i des d’allà beneïren Lirazel.

—La meva gent vol que un senyor màgic els governi. Una tria imprudent —va dir l’ancià senyor— i només els Foscos que no mostren llurs cares saben a què conduirà tot això: però nosaltres, que no hi veiem, seguim la tradició ancestral i fem el que la nostra gent diu en llur parlament. Pot ésser que algun esperit de la saviesa que encara no coneixen els acabi salvant. Ves, doncs, mirant vers la llum que bat des de la terra de les fades i que il·lumina feblement el capvespre entre el crepuscle i els primers estels, i et guiarà fins que arribis a la frontera i hagis deixat enrere els camps que coneixem.

Aleshores va desfermar una tira i un cinyell de cuir, va donar la seva gran espasa al fill i li va dir:

—Aquesta espasa que ha passat de generació en generació en la nostra família fins avui dia ben segur que sempre et guardarà en aquest viatge, encara que t’aventures més enllà dels camps que coneixem.

I el jove la va prendre, tot i saber que una espasa com aquella no li faria servei.

A prop del castell d’Erl vivia una bruixa solitària, en terreny elevat a prop dels trons, que normalment rodolaven pels turons a l’estiu. Allí vivia tota sola, en una cabana de palla, i vagava pels camps alts sola tot recollint els llamps. D’aquests llamps, que no eren de forja terrenal, se’n feien, amb les runes escaients, unes armes que permetien fer front als perills que no són d’aquest món.

I sola vagava aquesta bruixa en determinats dies de primavera, adoptant la forma d’una bella jove, cantant entre les altes flors dels jardins d’Erl. I sortia a l’hora en què els borinots van de flor en flor. I d’entre els pocs que l’havien vista hi havia el fill del senyor d’Erl. I tot i que amar-la era una calamitat i encisava els homes i n’allunyava els pensaments de tot el que és veritat, la bellesa de la forma que no era seva havia atret el jove. I ell l’havia fitada amb la mirada jove i profunda, fins que —potser per llagoteria o per compassió, qui sap el que és mortal?— ella se’n va apiadar, les seves arts l’haurien pogut destruir perfectament, i va canviar de forma en aquell jardí, i li va ensenyar l’autèntica forma de la bruixa mortífera. I fins i tot en aquell moment ell no va apartar la mirada, i en aquells instants en què encara tenia els ulls damunt de la forma terrible que ronda per les malves reials, es va guanyar la seva gratitud, que no es pot comprar o guanyar amb qualsevol encanteri que els cristians coneixen. Ella li feu senyals perquè la seguís, i en aquell turó visitat pels trons va saber que un dia li caldria una espasa que no estaria feta de metalls eixits de la Terra, amb runes inscrites, una espasa que repel·liria no només qualsevol estocada d’espasa terrenal sinó també les armes d’Elfland, tret de les tres runes mestres.

Mentre prenia l’espasa del seu pare, el jove va pensar en la bruixa.

Tot just començava a fosquejar a la vall quan va sortir del castell d’Erl, i pujà el turó de la bruixa tan prestament que encara hi havia una tènue llum als bruguerars de la vall quan va arribar a prop de la cabana d’aquella que cercava, i la va trobar cremant ossos en una foguera a l’aire obert. Li digué que el dia havia arribat. I ella li demanà que recollís llamps al seu jardí, en la terra blana sota les seves cols.

I allí, amb els ulls que cada cop hi veien menys per la foscor, i els dits que s’acostumaven a les curioses superfícies dels llamps, en va trobar disset abans que la nit li caigués al damunt: i els embolcallà amb un mocador de seda i els va dur a la bruixa.

A prop d’ella a l’herba deixà aquells estranys a la Terra. Dels espais meravellosos havien vingut al seu jardí màgic, sacsejat pel tro des de camins que no podem transitar; i tot i que no tenien màgia per si mateixos, podien contenir tota la màgia que les runes podien donar-los. La bruixa va deixar el fèmur d’un materialista a terra i es va acostar a aquells caminants tempestuosos. I a damunt d’ells va llançar-hi els tions encesos i les cendres, remenant-los amb la vara d’eben que és el ceptre de les bruixes fins que recobrí totalment els sets cosins de la Terra que havien vingut a visitar-nos des de llur casa etèria. La bruixa es va allunyar una passa del foc i va estendre els braços, i de cop i volta el va fer explotar amb una runa espantosa. Les flames s’alçaren esbalaïdes. I el que hauria estat un foc solitari en la nit, no gaire més misteriós que un foc qualsevol, de sobte es va convertir en una gran flama, que els caminants temien.

A mesura que les flames verdes, burxades per les seves runes, s’enlairaven i la calor del foc augmentava, ella s’allunyava més i més, i es limitava a recitar les runes una mica més fort com més lluny es trobava. Va dir a Alveric que hi tirés troncs, troncs foscos de roure que hi havia pel bruguerar; i quan els hi va tirar, la calor els llepà; i la bruixa començà a recitar les runes més sorolloses, i les flames dansaven salvatges i verdes; i entre les cendres els disset, els camins dels quals havien travessat la Terra quan vagaven lliures, van conèixer una calor tan gran com ja l’havien coneguda, fins i tot en aquella travessia desesperada que els havia dut fins aquí. I quan Alveric ja no podia acostar-se més al foc, i la bruixa era a unes quantes iardes lluny recitant les runes, les flames màgiques van cremar totes les cendres i aquella flama tan portentosa del turó cessà de cop i volta, i deixà només un cercle que brillava emmurriat a terra, com el doll malvat que brilla allà on la termita ha explotat. I ben plana en la lluentor, encara líquida, jeia l’espasa.

La bruixa s’hi apropà i donà forma a les vores amb una espasa que es desembeinà de la cuixa. Llavors es va ajupir i li va cantar mentre es refredava. La cançó que cantava a l’espasa no era com les runes que havien atiat les flames: abans els seus maleficis havien envigorit el foc fins a musteir els grossos troncs de roure, ara en canvi filava una melodia com el vent estiuenc que bufa des dels jardins feréstecs dels quals cap home es cuida, baixant per valls que la mainada havia estimat, ara perdudes i inabastables sinó en somnis. Era una cançó de les memòries que juguen a cuit i amagar a les fronteres de l’oblit: ara retornen d’aquells anys formosos i permeten entrellucar una època daurada, adés es tornen a esmunyir dels records, veloces, per tornar a les ombres de l’oblit, i en la ment deixen un rastre molt feble de petits peus brillants, que quan els percebem en diem recances. Cantava sobre els antics migdies d’estiu a l’estació de les campànules: cantava en aquell bruguerar elevat i fosc que semblava tan ple de matins i vespres, conservats amb tota llur rosada per la seva art màgica dels dies que altrament s’han perdut, que Alveric es preguntà si cada petita ala errant que el seu foc havia atret del capvespre no era pas el fantasma d’un dia perdut a l’home, cridat per la força de la seva cançó des de temps que eren més bells. I mentrestant el metall que no és d’aquest món s’enduria. El líquid blanc s’enrigidí i es tornà vermell. La lluentor vermella va anar minvant. I mentre es refredava, es feia més prima: les petites partícules s’aplegaven, les petites esquerdes es cloïen; i mentre es tancaven, prenien l’aire del voltant, i així també atraparen la runa de la bruixa, la van aferrar amb força i ja no la deixarien anar mai més. I fou així que l’espasa màgica es creà. I era poca la màgia dels boscs anglesos, des del temps de les anemones fins a la caiguda de les fulles, que no fos dins l’espasa. I era poca la màgia que hi ha en els turons del sud, per on només corren les ovelles i pastors silenciosos, que l’espasa tampoc no tingués. I l’espasa contenia la fragor de la farigola i la vista del lilà, i el cor dels ocells que canten abans de l’albada a l’abril, i la pregona i orgullosa esplendor dels rododendres, i la lleugeresa i la rialla dels torrents, i milles i milles de maig. I quan l’espasa s’havia tornat negra ja estava tota embruixada amb màgia.

Ningú no et pot explicar tot el que hi ha per explicar de l’espasa, car els qui saben coses d’aquells camins de l’espai on els seus metalls havien flotat fins que la Terra els havia atrapat un per un mentre passava per la seva òrbita tenen poc temps per malgastar-lo en coses com la màgia, per tant no et poden explicar com es forjà l’espasa; i els qui saben d’on ve la poesia, i la necessitat que té l’home per la cançó, o que coneixen una de les cinquanta branques de la màgia, tenen poc temps per malgastar-lo en coses com la ciència, per tant no et poden explicar d’on han vingut els seus ingredients. N’hi ha prou de saber que l’espasa havia estat més enllà de la nostra Terra i que ara era aquí, entre les pedres mundanes; que havia estat com aquestes pedres, però que ara tenia quelcom semblant al que té la música lleugera; que els qui puguin definir-ho, que ho facin.

I ara la bruixa agafà l’espasa per l’empunyadura, que era gruixuda i rodona per una banda, atès que havia fet un petit solc a terra sota l’empunyadura per poder-la agafar. Començà a polir-ne els dos fils amb una curiosa pedra verdosa, i encara cantava aquella cançó misteriosa.

Alveric la va observar en silenci, admirat, sense parar esment al pas del temps; potser havien estat uns moments, potser les estrelles s’havien mogut molt. De sobte ja havia acabat. S’aixecà amb l’espasa a les mans. La va allargar bruscament cap a Alveric. Ell la prengué i ella es va girar; en els seus ulls hi havia una mirada com si s’hagués volgut quedar l’espasa, o bé Alveric. Ell es va girar per donar-li les gràcies, però ja no hi era.

Va tustar la porta de la casa fosca: va cridar «Bruixa, bruixa» pel bruguerar solitari fins que la mainada en granges llunyanes el va sentir i s'espantà. Aleshores tornà cap a casa, i fou el millor que podia fer.