Íncipit dels jardins de la lluna, de Steve Erikson

Any 1154 del Son de Burn

Any 96 de l’imperi Malazià

El darrer any del regnat de l’emperador Kellanved

Les taques de rovell semblaven mars de sang a la superfície negra i clotada del Penell de Mock. Feia un segle que era allà, a la gatzoneta a la punta d’una pica vella que havien clavat al capdamunt del mur de Hold. Monstruós i deforme, l’havien afaiçonat amb la forma d’un dimoni alat que ensenyava les dents en un somrís impúdic, i cada ràfega de vent l’estirava i el bufetejava mentre protestava amb un esgarip.

Aquell dia els vents eren contraris, i per sobre del barri del Ratolí de la ciutat de Malaz s’enlairaven columnes de fum. El silenci del Penell anunciava el cessament sobtat de la brisa marina que s’enfilava pels murs oscats de la fortalesa de Hold i després es revifava amb un cruixit convertint-se en l’alè calent, espurnejant i ple de fum del barri del Ratolí que s’estenia per la ciutat, passant rabent per les altures del promontori.

En Ganoes Stabro Paran de la casa Paran s’estava de puntetes per veure per damunt del merlet. Darrere seu s’alçava la fortalesa de Mock, antany la capital de l’imperi, però amb el continent conquerit havia quedat relegat a ser la possessió d’un Puny. A la seva esquerra s’arborava la pica amb l’estrany trofeu.

Per a en Ganoes l’antiga fortificació que donava a la ciutat era massa familiar perquè fos interessant. Era el tercer cop que la visitava en molts anys; ja feia temps que havia explorat el pati empedrat, l’Antiga Fortalesa —ara un estable amb la planta de dalt que hostatjava coloms, orenetes i ratpenats— i la ciutadella on ara mateix el seu pare negociava el delme d’exportació de l’illa amb els oficials portuaris. En última instància, evidentment, bona part de la fortificació era fora límits, fins i tot per al fill d’una casa noble: el Puny residia precisament a la ciutadella, i era a les cambres més internes on es tractaven els afers de l’imperi que involucraven l’illa com aquest.

Amb la fortalesa de Mock oblidada i darrere seu, l’atenció d’en Ganoes estava centrada en la ciutat destrossada de més avall i en els avalots que hi havia al Ratolí, el barri més pobre. La fortalesa de Mock s’erigia al capdamunt d’un penya-segat. Per arribar fins a l’altura del Pinacle calia pujar una escala en zig-zag entallada a la paret calcària del penya-segat. El desnivell fins a la ciutat era de vuit braçades o més, i els murs masegats de la fortalesa n’hi afegien sis més. El Ratolí era a l’extrem més interior de la ciutat, una destesa irregular de casots i capes massa altes partida en dos pel riu ple de sediments que s’arrossegava cap al port. Entre la posició d’en Ganoes i els avalots s’estenia la major part de la ciutat de Malaz, així que era difícil distingir cap detall més enllà de les columnes creixents de fum negre.

Era migdia, però la commoció fragorosa i enlluernadora de la màgia enfosquia i carregava l’aire.

Amb el so d’armadura repicant, pel mur va aparèixer un soldat a prop seu. L’home va repenjar els braços protegits pels guardabraços a la cresteria de la fortalesa, amb la beina de l’espasa llarga que rascava la pedra.

—Encara rai que ets de pura sang, oi? —li va dir, amb els ulls grisos fixats sobre la ciutat fumant de més avall.

El noi va estudiar el soldat. Ja se sabia tots els arreus regimentals de l’exèrcit imperial, l’home que tenia al costat era un comandant de la Tercera: una de les de l’emperador, l’elit. Al mantell gris fosc duia un fermall argentat: un pont de pedra il·luminat per flames de color robí.

III - L’espasa màgica s’enfronta a algunes espases d’Elfland

Quan Alveric arribà al bosc encantat, la llum en la qual Elfland brillava no havia ni augmentat ni disminuït, i va veure que no provenia de cap resplendor que brilli als camps que coneixem, si no és que les llums errants de moments meravellosos que de vegades deixen astorats els nostres camps, i que desapareixen tan bon punt apareixen, s’esgarrien més enllà de la frontera d’Elfland per una confusió momentània de màgia. Ni el sol ni la lluna iŀluminaven aquell dia embruixat.

Una filera de pins per on l’heura s’enfilava, tan amunt que arribava a llur fullam negre que baixava, s’estaven drets com sentinelles als límits del bosc. Les agulles argentades centellejaven com si fossin el que feia brillar tot aquell fulgor atzur en què Elfland nedava. Alveric ja havia avançat força dins d’Elfland, i trobant-se davant del palau capital i sabent que Elfland guardava els seus misteris bé, desembeinà l’espasa del seu pare abans d’entrar al bosc. L’altra encara la duia a l’espatlla, dins la beina nova per sobre l’espatlla esquerra.

I el moment en què va passar davant d’un d’aquells pins guardians, l’heura que hi vivia va desenganxar-ne els circells, es deixà caure ràpidament tot dirigint-se cap a Alveric i li va engrapar el coll.

La llarga i prima espasa del seu pare havia estat oportuna. Si no l’hagués desembeinada, amb prou feines se n’hauria sortit, car l’escomesa de l’heura havia estat velocíssima. Circell rere circell, tallà els que se li aferraven a les cames i als braços, com l’heura que s’aferra a les torres antigues, i encara més circells l’atacaven, fins que no va tallar la tija principal que hi havia entre ell i l’arbre. I mentre feia tot això, sentí un batibull xiuxiuejant rere seu, una altra heura havia baixat d’un altre arbre i l’atacava amb ímpetu, amb totes les fulles desplegades. La planta semblava sense control i enfadada quan li va engrapar l’espatlla esquerra com si la volgués mantenir aferrada per sempre. Però Alveric li tallà els circells amb un cop d’espasa i lluità contra la resta de circells mentre la primera encara era viva, però ara massa curta per abastar-lo, i fuetejava el terra amb les branques, enfadada. Aviat, amb la sorpresa de l’atac refredada i havent-se alliberat dels circells que l’havien agafat, Alveric s’enretirà fins que l’heura no el podia abastar i ell la podia atacar amb la llarga espasa. L’heura s’enretirava a poc a poc per atreure’l i després se li abalançava d’un bot quan s’acostava. Però tot i que l’engrapada de l’heura era terrible, l’espasa era bona i ben afilada, i aviat Alveric, tot i que estava ple de blaus, havia esmotxat tant l’atacant que es va retirar enfilant-se al seu arbre. Aleshores Alveric retrocedí i tornà a observar el bosc tenint en compte el que li acabava de passar, i mirà de triar com travessar-lo. De seguida va veure que als dos pins de la barrera davant seu se’ls havia escurçat tant l’heura en el combat que si passava per entremig, cap de les dues heures aconseguiria abastar-lo. Llavors avançà, però tan bon punt es començà a moure, s’adonà que un dels dos pins es movia per acostar-se a l’altre. Va saber que havia arribat el moment de desembeinar l’espasa màgica.

Així que embeinà l’espasa del seu pare a la beina de la cintura i desembeinà l’altra per damunt l’espatlla, es dirigí directament cap a l’arbre que s’havia mogut, i va escometre l’heura amb un moviment circular quan ella li saltà al damunt: i l’heura caigué a terra a l’acte, no morta, sinó simplement com un tros d’heura normal i corrent. I aleshores donà un altre cop al tronc de l’arbre, i en volà una estella no més gran que la que una espasa normal hauria tallat, però tot l’arbre s’estremí. I amb aquell estremiment li desaparegué l’aspecte sinistre que havia tingut, i esdevingué un simple arbre no embruixat. Alveric va continuar avançant pel bosc amb l’espasa desembeinada.

No havia fet gaires passes quan darrere seu va sentir un so semblant a la brisa suau de les capçades, i tanmateix al bosc no hi bufava gens de vent. Es va mirar al seu voltant i veié que els pins el seguien. Se li acostaven lentament, mantenint-se fora de l’abast de la seva espasa, però guanyaven terreny a dreta i esquerra, i s’adonà que una mitja lluna l’estava tancant gradualment a mesura que es feia més i més gruixuda amb els arbres que es trobava, i aviat el mataria esclafat. Alveric s’adonà que tornar enrere seria mortal, així que va decidir de continuar avançant, confiant principalment en la velocitat, perquè amb la seva agudesa s’havia adonat que hi havia una certa lentitud en la màgia que dominava el bosc, com si qui la controlés fos vell o estigués cansat de la màgia, o que altres coses l’interrompien. Així que va avançar cap endavant tot colpejant qualsevol arbre que tingués a l’abast, fos embruixat o no, amb la seva espasa màgica. Les runes de més enllà del sol que recorrien l’espasa eren més fortes que els encanteris del bosc. Grans roures amb troncs sinistres s’acotaven i perdien tot l’embruix quan Alveric els passava rabent pel costat amb un cop ràpid de l’espasa màgic. Marxava més ràpidament que els pins matussers. I aviat deixà enrere, en aquell bosc estrany i misteriós, una vetlla d’arbres del tot desencantats que s’estaven drets sense cap rastre d’encís o misteri.

De cop i volta, sortí de la penombra del bosc i desembocà a la glòria maragda dels prats del rei elf. D’això també en tenim rastres aquí. Imagineu-vos els nostres prats just quan despunta el dia; llur rosada fa llampegar les primeres llums quan tots els estels se n’han anat, les flors que tot just comencen a descloure’s els delimiten, llurs colors amables retornen després de la nit. Cap peu o pota no ha trepitjat mai aquests camps, tret de les més petites i salvatges. Estan arrecerats del vent i del món per arbres amb un fullam que encara és fosc: imagineu-vos-els esperant el cant dels ocells. De vegades tenen fins una insinuació de la resplendor dels prats d’Elfland, però aquesta besllum se’n va tan veloçment que no en podem estar mai segurs. I més bells que qualsevol cosa que podem imaginar, més del que els nostres cors han esperat, eren la llum de les gotes de rosada i els llostres en què aquells prats d’Elfland brillaven i relluïen. I encara tenim una altra cosa que ens els recorda: les algues i les molses que entapissen les roques mediterrànies i refulgeixen a l’aigua verd-blavosa per als qui les observen des dels penya-segats que fan rodar el cap. Aquells prats eren més semblants a les fondalades marines que qualsevol dels nostres prats, car l’aire d’Elfland és així de pregon i blau.

Davant d’aquesta bellesa, Alveric restà mirant els prats brillar a través del llostre i la rosada, envoltats de la malva i la glòria rogenca de les flores d’Elfland aplegades, al costat de les quals les nostres postes de sol empaŀlideixen i les nostres orquídies s’abaten. I sobresortint per damunt del bosc, amb les portalades relluents obertes de bat a bat als prats i com si estigués fet de la llum dels estels, brillava el palau que només es pot descriure en cançons.

I mentre Alveric s’estava dret al marge del bosc amb l’espasa a la mà, panteixant i observant tots els prats en la glòria més elevada d’Elfland, d’un dels portals sortí tota sola la filla del rei d’Elfland. Caminava enlluernadora cap als prats, sense veure Alveric. Els seus peus fregaven la rosada i l’aire pesant, i durant un instant pressionaren la gespa maragda suaument, la qual es doblegava i es redreçava, com les nostres campànules quan papallones blaves se les troben per casualitat i després les abandonen, vagant despreocupades pels turons de creta.

I al seu pas, Alveric no respirà ni es mogué, i tampoc no hauria pogut si els pins l’haguessin continuat empaitant. Però romanien al bosc i no s’atrevien a tocar aquells prats.

Duia una corona que semblava tallada a partir de grans safirs pàŀlids. Tot ella brillava en aquells prats i jardins com una alba que ha vingut per sorpresa després d’una llarga nit, en un planeta més a prop del sol que no pas el nostre. I mentre passava pel costat d’Alveric, de sobte girà el cap, i obrí els ulls una mica meravellada. No havia vist mai un home dels camps que coneixem.

Encara sense paraula i impotent, Alveric la mirà als ulls: era efectivament la princesa Lirazel en tota la seva bellesa. I aleshores s’adonà que la corona no era de safirs, sinó de glaç.

—Qui ets? —va preguntar ella. I la seva veu tenia una música que, de les coses terrenals, era molt semblant al glaç esmicolat en milers de bocins i bressat per un vent primaveral als llacs d’algun país septentrional.

I ell respongué:

—Vinc dels camps que són coneguts i cartografiats.

Aleshores ella sospirà un instant per aquells camps, car havia sentit que allí la vida transcorria bellament, i que sempre hi havia generacions joves, i pensà en les estacions canviants i la mainada i l’edat, sobre els quals els trobadors èlfics havien cantat quan parlaven de la Terra.

I quan Alveric veié que sospirava pels camps que coneixem, li va explicar algunes coses de la terra d’on venia. I ella li continuava fent preguntes, i aviat Alveric es retrobà explicant-li històries de casa seva i de la vall d’Erl. I Lizarel es meravellava escoltant-les, i li feia moltes més preguntes. I llavors ell li explicà tot el que sabia de la Terra, sense pretendre d’explicar-la-hi a partir del que havien vist els seus ulls en els seus pocs anys de vida, sinó que li explicà els relats i les faules de com vivien homes i bèsties que la gent d’Erl havia creat amb el temps, i que llur ancians explicaven a la vora del foc al vespre quan la quitxalla demanava què havia passat temps enrere. Així fou com a la vora d’aquells prats on la miraculosa glòria està emmarcada per flors que no hem conegut mai, amb el bosc màgic darrere i el palau brillant que només es pot explicar en cançons a prop, Alveric i Lizarel van parlar de la saviesa senzilla dels ancians i les ancians, de les collites i de les roses i els cirerers de pastor que floreixen, de quan cal plantar als jardins, dels animals salvatges. De com guarir, com sembrar, com cobrir de palla i de quins vents i en quines estacions bufen als camps que coneixem.

I aleshores aparegueren els guàrdies que guardaven el palau en cas que algú arribés a travessar el bosc embruixat. Quatre van entrar als prats amb llurs armadures relluents, les cares amagades. En totes llurs centúries encantades de vida ni havien somniat de somniar la princesa: no li havien ensenyat mai llurs cares quan s’agenollaven davant seu armats. Tanmateix havien fet un jurament de mots espantosos que si algun home travessés el bosc encantat, no l’haurien deixat parlar amb ella. I amb aquest jurament als llavis, marxaren contra Alveric.

Lizarel els mirà amb cara trista, però no els podia deturar, perquè venien per una ordre del seu pare, que ella no podia impedir. I també sabia prou bé que el seu pare no la retiraria, car l’havia donada eons abans a instàncies del Fat. Alveric es mirà llurs armadures, que semblaven relluir més que qualsevol metall nostre, talment com si provinguessin d’un dels contraforts propers, que només s’expliquen en cançons. Llavors s’encaminà cap a ells tot desembeinant l’espasa del seu pare, perquè tenia pensat fer esmunyir la punta esvelta per alguna juntura de l’armadura. L’altra la va empunyar amb la mà esquerra.

El primer cavaller va atacar i Alvericà desvià i aturà el cop, però aleshores una sacsejada com d’un llampec li va assaltar el braç i l’espasa li volà de la mà, i s’adonà que cap espasa terrestre podia fer front a les armes d’Elfland, així que empunyà l’espasa màgica amb la mà dreta. Amb aquesta espasa anà parant i desviant els cops de la Guàrdia de la princesa Lizarel, car això és el que eren, havien esperat aquest moment durant totes les edats d’Elfland. I ja no rebé cap sacsejada més de les espases, només una vibració al metall de la seva espasa que hi corria com una cançó; una mena de lluentor que s’hi formà també li arribà al cor i el va encoratjar.

Però mentre Alveric continuava esquivant els cops ràpids de la guàrdia, l’espasa emparentada amb el llamp s’atipà d’estar a la defensiva, car la seva essència eren la velocitat i els viatges apressants, així que alçà la mà d’Alveric i propinà cops als cavallers èlfics, l’armadura d’Elfland maldava per resistir. Una sang espessa i estranya començà a escolar-se d’entre les clivelles de les armadures i aviat dos d’aquella companyia refulgent van caure. I Alveric, encoratjat pel zel de la seva espasa que lluitava amb tanta alegria, aviat en guanyà un altre, i només restà un guàrdia, que semblava tenir una màgia més forta que la dels seus companys caiguts. I així era, perquè quan el rei elf havia encantat la guàrdia, havia encantat aquest soldat èlfic primer de tot, quan tota la meravella de les seves runes era nova. I aquest soldat i l’armadura i l’espasa encara tenien quelcom d’aquella màgia primerenca, més potent que qualssevol inspiracions de bruixeria que més tard havien aparegut a la ment del seu amo. Tanmateix, a través del seu braç i espasa Alveric s’adonà que aquest cavaller no tenia cap de les tres runes mestra de què la bruixa vella li havia parlat quan havia forjat l’espasa al seu turó, car el rei d’Elfland les havia preservades i no les havia pronunciades per tal de protegir-ne l’existència. Si la bruixa sabia de llur existència, això volia dir que havia volat fins a Elfland amb escombra i havia parlat en secret amb el rei.

I l’espasa que havia visitat la Terra de tan lluny colpejà com els llamps que cauen. Espurnes verdes saltaren de l’armadura, i de vermelles quan les espases toparen. La sang èlfica espessa s’escorria lentament per la cuirassa des de les fenedures amples. Lizarel observava astorada, meravellada i enamorada. Els combatents es desplaçaren cap al bosc. Al damunt els queien les branques que destralejaven en el combat, les runes de l’espasa viatgera d’Alveric estaven exultants i rugien al cavaller elf. Fins que en la foscor del bosc, entre branques tallades dels arbres desembruixats, amb un colp com el d’un llamp que parteix en dos un roure, Alveric l’occí.

Amb aquell estrèpit i aquell silenci, Lizarel corregué fins al seu costat.

—De pressa! —li digué—. El meu pare posseeix tres runes... —No gosava parlar-ne.

—Cap a on? —preguntà Alveric.

I ella respongué:

—Cap als camps que tu coneixes.

II: Alveric veu les muntanyes èlfiques

A la llarga estança esparsament decorada on Alveric dormia, ben amunt d’una torre, entrà directament un raig del sol ixent. Alveric es va despertar, i de seguida va recordar l’espasa màgica, i això li alegrà el despertar. És normal sentir-se alegre quan es pensa a un regal rebut fa poc, però la mateixa espasa també tenia una certa alegria, i l’arma potser podia comunicar-se amb els pensaments d’Alveric molt fàcilment perquè era just quan tornaven del món dels somnis, el país de l’espasa. Però, sigui com sigui, tots els qui han aconseguit una espasa màgica sempre han sentit aquesta alegria mentre encara era nova, clarament i sens dubte.

No s’havia d’acomiadar de ningú, però de seguida pensà que valia més d’obeir l’ordre del seu pare que no pas romandre per explicar-li perquè havia decidit endur-se una espasa que considerava millor que la que ell atresorava. Així que no es quedà ni per menjar, ficà vitualles en una bossa i es posà en bandolera un orde de cuir ben nou, i tampoc no es va deturar a omplir-lo perquè sabia que trobaria rierons. Amb l’espasa del seu pare cenyida com se cenyeixen les espases, es va posar l’altra a l’esquena, amb l’empunyadura irregular lligada a prop de l’espatlla, i s’allunyà a gambades del castell i de la vall d’Erl. De diners n’agafà pocs, només un parell de monedes de coure, per emprar-les als camps que coneixem; perquè no sabia quin diner o quina moneda de canvi feien servir a l’altra banda de la frontera del crepuscle.

Heu de saber que la vall d’Erl és molt a prop del límit més enllà del qual no hi ha cap camp que coneixem. Alveric es va enfilar pel turó i caminà amb grans gambades pels camps i travessà les avellanedes. I el cel blau brillava damunt d’ell joiosament mentre seguia els camps, i quan arribà al bosc el blau vora els seus peus era igualment intens, perquè era l’època de les campànules. Va menjar, omplí l’orde d’aigua i caminà tot el dia cap a l’est, i al capvespre les muntanyes de les fades aparegueren, flotant, amb el color de miosotis pàŀlides.

Mentre el sol es ponia darrere seu, Alveric va mirar aquelles muntanyes d’un blau pàŀlid per veure amb quin color llurs pics sorprendrien el vespre. Però no adoptaren cap coloració del sol ponent, l’esplendor del qual daurava tots els camps que coneixem; ni un sol plec desaparegué de llurs precipicis, ni cap ombra s’hi espessí, i Alveric va descobrir que res del que passa aquí causa cap canvi a les terres encantades.

Va desviar la mirada de la bellesa serena i pàŀlida de les muntanyes i tornà a mirar els camps que coneixem. I allí, amb llurs frontons elevant-se cap a la claror damunt de tanques embellides per la primavera, va veure les cases dels homes terrenals. Alveric les va superar mentre la bellor del vespre augmentava, amb ocells que refilaven, olors florals errants i fragàncies que s’intensificaven, i el vespre s’engalanà per rebre l’estel vespertí. Però abans que l’estel aparegués, el jove aventurer havia trobat la casa que cercava: a damunt de l’entrada va veure, sacsejant-se, el símbol d’una pell marró i gran amb lletres estrafolàries i daurades que anunciaven que qui vivia allà treballava amb el cuir i la pell.

Un home ancià acudí a la porta quan Alveric la tustà, era petit i amb l’esquena doblegada per l’edat, i la doblegà encara més quan Alveric es presentà. I el jove demanà una beina per a la seva espasa, per bé que no va dir quina espasa. I tots dos van entrar a la casa on hi havia la dona anciana, a prop de la gran llar, i la parella va fer els honors a Alveric. Aleshores l’home ancià s’assegué a prop de la seva taula robusta, la superfície llisa de la qual centellejava, tret dels llocs on tenia forats fets per les petites eines que havien travessat el cuir tota la vida d’aquell home, i totes les vides dels seus avantpassats. Llavors es va posar l’espasa als genolls i observà la irregularitat de l’empunyadura i la guarda, perquè eren de metall tosc i sense treballar, i també observà la gran amplària de l’espasa. Aleshores corrugà els ulls i començà a pensar en el seu ofici. I durant una estona va pensar què havia de fer; la seva dona li portà una bona pell, i ell hi marcà dues tires tan amples com l’espasa, una mica més amples, de fet.

I totes les preguntes que va fer sobre la gran i ample espasa, Alveric les va aconseguir eludir, perquè no volia desconcertar-lo encara més tot dient-li què era: més tard ja els va desconcertar demanant-los que l’allotgessin aquella nit. I li van dir que sí amb moltes disculpes, com si haguessin estat ells que li haguessin demanat un favor, i li van donar un bon sopar de la caldera, on bullia tot el que l’home ancià enxampava. Però res del que digué Alveric els dissuadí de deixar-li llur llit i preparar-se una pila de pells per a ells per dormir a prop de la llar.

Després de sopar l’home ancià va tallar dues peces llargues de cuir, acabades en punta les dues, i començà a cosir-les per cada costat. Llavors Alveric va demanar-li indicacions per al viatge, i l’ancià treballador del cuir li parlà del nord, del sud i de l’oest, i fins i tot del nord-est, però de l’est o el sud-est no en digué res. Vivia a prop dels límits dels camps que coneixem, però ni ell ni la dona no esmentaren absolutament res del que hi havia més enllà. Semblava que el destí cap on l’endemà Alveric es dirigiria no existís per a ells.

I bo i rumiant tot el que l’ancià havia dit, ajaçat al llit que li havien donat, Alveric a estones es meravellava amb la seva ignorància, però de vegades es preguntava si no era gràcies a llurs habilitats que els dos ancians havien evitat de parlar tot el vespre del que hi havia a l’est o al sud-est de llur casa. Potser l’ancià, en els seus dies joves, hi havia anat, però Alveric no aconseguí ni imaginar-se què hi havia trobat, si és que hi havia anat. Aleshores s’adormí, i els somnis li donaren indicis i senyals dels viatges de l’ancià per la terra de les fades, però no li proporcionaren pas cap millor guia de les que ja tenia, que eren els pics d’atzur pàŀlid de les muntanyes èlfiques.

L’ancià el va despertar després que hagués dormit força. Quan Alveric va entrar a la sala d’estar, hi cremava un foc lluminós, l’esmorzar estava servit i la beina estava feta, i encaixava perfectament amb l’espasa. Els dos ancians el van esperar en silenci i van acceptar pagament per l’espasa, però no volgueren acceptar res per llur hospitalitat. En silenci, van mirar com s’aixecava per anar-se’n i l’acompanyaren fins a la porta sense badar boca, i un cop a fora el van continuar mirant en silenci, clarament esperant que Alveric anés cap al nord o l’oest. Però quan es va girar i començà a encaminar-se amb grans gambades cap a les muntanyes èlfiques, el van deixar de mirar, car llurs rostres no es giraven mai cap allí. I tot i que ja no el miraven, Alveric va aixecar el braç per acomiadar-se’n, perquè ell tenia una predilecció per les cases i els camps d’aquella gent senzilla, predilecció que ells no tenien per les terres encantades. Va caminar en el matí brillant a través d’escenes de la seva infantesa; va veure l’orquídia rogenca que floria primerenca, que recordaven a les campànules que ja havien passat llur pic de la vida; les petites i tendres fulles del roure encara eren d’un groc marronós; les fulles noves del faig lluïen com el llautó, i el cucut hi cantava amb claredat; un bedoll semblava una criatura silvestre i feréstega que s’havia tapat amb una glassa verda; en arbusts afortunats hi havia capolls de cirerers de pastor. Alveric deia adeu una vegada i una altra a totes aquestes coses: el cucut va començar a cantar, però no per a ell. I, aleshores, quan travessà una bardissa per entrar en un camp abandonat, veié a prop d’ell, al camp, tal com el seu pare li havia dit, la frontera del crepuscle. S’estenia pels camps davant seu, blava i densa com l’aigua. I les coses vistes a través semblaven deformes i brillants. I es va girar per veure un cop més els camps que coneixem; el cucut continuà cantant indiferent; un petit ocell refilava sobre els seus assumptes. Res no semblava respondre-li els adeus, i Alveric entrà amb grans gambades  i valentia en aquelles llargues masses de crepuscle.

Mentre travessava la muralla de crepuscle, Alveric sentí que en un camp no gaire llunyà un home cridava els seus cavalls i la gent parlava en una carretera propera. Tots aquests sons es van apagar de sobte, esdevingueren un murmuri fluix, com si fossin molt lluny. Amb unes poques passes la travessà tota, i ja sentí cap mormoleig dels camps que coneixem. Els camps per on havia caminat s’havien acabat de cop i volta, no hi havia cap rastre de llurs bardisses verdes i vivaces. Es va girar i la frontera li semblà ennuvolada, embromada i fumosa. Es mirà al seu voltant i no veié res de familiar. En lloc de la bellesa de maig hi havia les meravelles i l’esplendor d’Elfland.

Les muntanyes blau pàŀlid s’erigien augustes en tota llur glòria, llambrejaven i centellejaven en una llum daurada com si vessés rítmicament dels pics i inundés totes les faldes de les muntanyes amb brises d’or. I ben avall, molt lluny encara, veié alçar-se les agulles argentades del palau que només s’explica en cançons. Alveric era en una planúria on les flors eren estranyes i les formes dels arbres, monstruoses. S’encaminà sense tardar cap a les agulles argentades.

Als qui han circumscrit sàviament llurs fantasies dins dels límits dels camps que coneixem potser em serà difícil explicar-los com era la terra on havia arribat Alveric per tal que es puguin imaginar aquella planúria amb els arbres esparsos i ben lluny aquell bosc fosc per damunt del qual el palau d’Elfland alçava aquelles agulles lluents, i per damunt d’elles la carena serena de muntanyes els pics de les quals no adoptaven cap color de la llum que veiem. Tanmateix, és precisament per aquest mateix motiu que les nostres fantasies viatgen lluny, i si per culpa meva el lector no aconsegueix imaginar-se els pics d’Elfland, hauria valgut més que la meva fantasia hagués romàs als camps que coneixem. Heu de saber que a Elfland els colors són més intensos que als nostres camps, i el mateix aire hi brilla  amb una lluentor tan intensa que totes les coses que s’hi veuen tenen alguna cosa de l’aparença dels nostres arbres i flors reflectits a l’aigua al juny. I el color d’Elfland, que tant m’he escarrassat a descriure, potser el podré explicar, perquè en tenim rastres aquí: el blau profund de les nits estiuenques just quan el crepuscle s’ha acabat, el blau pàŀlid de Venus que omple el vespre, les pregoneses dels llacs a hora foscant, tot això són rastres d’aquell color. I mentre que els nostres gira-sols es giren amb cura cap al sol, algun avantpassat dels rododendres deu haver girat una mica cap a Elfland, perquè avui tenen encara part d’aquesta glòria. I, per sobre de tot, els nostres pintors han vist llambregades d’aquella terra, perquè en els quadres de vegades veiem un encís que és massa meravellós per als nostres camps: és llur memòria que s’ha esmunyit d’alguna entrellucada antiga de les muntanyes blau pàŀlid mentre seien als cavallets tot pintant els camps que coneixem.

Alveric, doncs, avançà amb grans gambades per aquell aire lluminós de la terra, les vistes de les quals recordem vagament en forma d’inspiracions. I de sobte se sentí menys sol, perquè als camps que coneixem hi ha una barrera molt ben definida entre nosaltres i els altres éssers, perquè, nosaltres, si som ni que sigui un dia lluny de la nostra gent estimada, ens sentim sols. Però un cop travessada la frontera de crepuscle, Alveric s’adonà que aquesta barrera havia caigut. Els corbs que caminaven pels bruguerars se’l miraven capritxosament, tota mena de petites criatures van guaitar encuriosides per veure qui havia vingut del barri d’on tan pocs venien, per veure qui havia emprès un viatge del qual molt pocs tornaven. Perquè el rei d’Elfland vetllava molt bé per la seva filla, i Alveric ho sabia bé, encara que no sabia per què ho sabia. Hi havia un guspireig alegre en tots aquells petits ulls, i mirades que potser advertiem.

Potser allà hi havia menys misteri que a la nostra banda de la frontera del crepuscle, perquè res no estava a l’aguait, o no semblava que ho estigués, rere els grans troncs de roure, com algunes coses que en certes estacions i sota certes llums estan a l’aguait pels camps que coneixem. Res no s’amagava als vessants llunyans de les carenes, res no rondava els boscos pregons. El que hauria pogut estar a l’aguait es veia clarament, qualsevol estranyesa que hi podia haver era a la vista del viatger, el que hauria pogut rondar pels boscos pregons vivia a plena llum del dia.

I era tan fort l’encantament estès per tota aquella terra que no només s’entenien i endevinaven els pensaments les bèsties i els homes, sinó que semblava que també hi hagués un enteniment que connectava els arbres i els homes. Pins solitaris del bruguerar que de tant en tant superava Alveric tenien els troncs sempre brillants amb una llum rogenca que havien agafat amb màgia d’alguna posta de sol antiga, i semblava que estiguessin drets amb les mans als malucs i que s’inclinessin una mica cap a ell per observar-lo. Era gairebé com si no haguessin estat arbres abans que els haguessin llançat un embruix. Semblava que li deien alguna cosa.

Però Alveric no parà esment a cap dels avisos, ni de les bèsties ni dels arbres, i va continuar caminant amb grans gambades cap al bosc encantat.

I: El pla del parlament d'Erl

Vestits amb les jupes vermelloses que els arribaven fins als genolls, els homes d’Erl van comparèixer davant llur senyor, l’home noble de cabells blancs en la seva llarga sala vermella. Es repenjà en la seva cadira entallada i escoltà el portaveu.

I el portaveu digué així:

—Durant set-cents anys els caps del vostre llinatge ens han regnat bé; i llurs gestes són recordades pels menestrals menors, encara viuen en llurs petites cançons, que sonen com una dringadissa. Tanmateix, les generacions se succeeixen i no hi ha res de nou.

—I què proposeu? —preguntà el senyor.

—Volem que ens governi un senyor màgic —van respondre ells.

—Que així sia —va dir el senyor—. Fa cinc-cents anys que la meva gent no parla així en el parlament, i sempre es farà com digui el vostre parlament. Heu parlat. Que així sia.

I va alçar la mà i els beneí mentre se n’anaven.

Se’n van tornar a llurs oficis antics, a ajustar el ferro de les peülles dels cavalls, a treballar el cuir, a cuidar-se de les flors, a atendre les necessitats dures de la Terra; seguien els antics costums, i anhelaven alguna cosa nova. Però l’ancià senyor havia enviat un missatge al seu fill més gran, demanant-li que l’anés a veure.

I ben aviat el jove va ser davant seu. Ell es trobava en la mateixa cadira entallada, d’on no s’havia mogut, i com que era l’hora foscant, la llum, a través de les grans finestres, revelava la mirada envellida que mirava cap al futur, més enllà del seu temps d’ancià. I assegut allí va donar la seva ordre al fill.

—Ves —digué—, abans que els meus dies s’acabin, per tant ves amb celeritat, cap a l’est, supera els camps que coneixem, fins que vegis les terres que pertanyen clarament a les fades. Travessa la frontera, feta del crepuscle, i ves al palau del qual només es parla en les cançons.

—És lluny d’aquí —va dir el jove Alveric.

—Sí —va respondre—, és lluny.

—I tornar-ne és encara més lluny —va afegir el jove—, car les distàncies en aquells camps no són com aquí.

—Així és —digué el seu pare.

—Què voleu que faci —va preguntar el fill— quan arribi a aquell palau?

I el seu pare li digué:

—Que esposis la filla del rei d’Elfland.

El jove va pensar en la seva bellesa i la seva corona de glaç, i en la dolçor de les fabuloses runes que es deien que posseïa. Als turons salvatges on creixen maduixes petites es cantaven cançons sobre ella, al capvespre i a la primera llum dels estels, i si hom cercava qui les cantava, no trobava cap persona. De vegades només es cantava el seu nom dolçament, una vegada i una altra. El seu nom era Lirazel.

Era la princesa d’un llinatge màgic. Els déus havien enviat llurs ombres al seu baptisme, i les fades també hi haurien anat, si no s’haguessin espaordit per les llargues ombres dels déus que es movien per llurs camps humits de rosada, així que restaren amagades en les anemones de rosa pàŀlid, i des d’allà beneïren Lirazel.

—La meva gent vol que un senyor màgic els governi. Una tria imprudent —va dir l’ancià senyor— i només els Foscos que no mostren llurs cares saben a què conduirà tot això: però nosaltres, que no hi veiem, seguim la tradició ancestral i fem el que la nostra gent diu en llur parlament. Pot ésser que algun esperit de la saviesa que encara no coneixen els acabi salvant. Ves, doncs, mirant vers la llum que bat des de la terra de les fades i que iŀlumina feblement el capvespre entre el crepuscle i els primers estels, i et guiarà fins que arribis a la frontera i hagis deixat enrere els camps que coneixem.

Aleshores va desfermar una tira i un cinyell de cuir, va donar la seva gran espasa al seu fill i li va dir:

—Aquesta espasa que ha passat de generació en generació en la nostra família fins avui dia de segur que sempre et guardarà en aquest viatge, encara que t’aventures més enllà dels camps que coneixem.

I el jove la va prendre, tot i saber que una espasa com aquella no li faria servei.

A prop del castell d’Erl vivia una bruixa solitària, en terreny elevat a prop dels trons, que normalment rodolaven pels turons a l’estiu. Allí vivia tota sola, en una cabana de palla, i vagava pels camps alts, sola, tot recollint els llamps. D’aquests llamps, que no eren de forja terrenal, se’n feien, amb les runes escaients, unes armes que permeten fer front als perills que no són d’aquest món.

I sola vagava aquesta bruixa en determinats dies de primavera, adoptant la forma d’una bella jove, cantant entre les altes flors dels jardins d’Erl. I sortia a l’hora en què els borinots van de flor en flor. I d’entre els pocs que l’havien vista hi havia el fill del senyor d’Erl. I tot i que amar-la era una calamitat i que encisava els homes i n’allunyava els pensaments de tot el que és veritat, la bellesa de la forma que no era seva havia atret el jove. I ell l’havia fitada amb la mirada jove i profunda, fins que —potser per llagoteria o per compassió, qui coneix el que és mortal?— ella se’n va apiadar, les seves arts l’haurien pogut destruir perfectament, i va canviar de forma en aquell jardí, i li va ensenyar l’autèntica forma de la bruixa mortífera. I fins i tot en aquell moment ell no va apartar la mirada, i en aquells instants en què encara tenia els ulls damunt de la forma terrible que ronda per les malves reials, es va guanyar la seva gratitud, que no es pot comprar o guanyar amb qualsevol encanteri que els cristians coneixen. Ella li feu signes perquè la seguís, i en aquell turó visitat pels trons va saber que un dia li caldria una espasa que no estaria feta de metalls eixits de la Terra, amb runes inscrites, i que repeŀliria no només qualsevol estocada d’espasa terrenal sinó també les armes d’Elfland, tret de les tres runes mestres.

Mentre prenia l’espasa del seu pare, el jove va pensar en la bruixa.

Tot just començava a fosquejar a la vall quan va sortir del castell d’Erl, i pujà el turó de la bruixa tan prestament que encara hi havia una tènue llum als bruguerars de la vall quan va arribar a prop de la cabana d’aquella que cercava, i la va trobar cremant ossos en una foguera a l’aire obert. Li digué que el dia havia arribat. I ella li demanà que recollís llamps al seu jardí, en la terra blana sota les seves cols.

I allí, amb els ulls que cada cop hi veien menys per la foscor, i els dits que s’acostumaven a les curioses superfícies dels llamps, en va trobar disset abans que la nit li caigués al damunt: i els embolcallà amb un mocador de seda i els va dur a la bruixa.

A prop d’ella a l’herba deixà aquells estranys a la Terra. Dels espais meravellosos havien vingut al seu jardí màgic, sacsejat pel tro des de camins que no podem transitar; i tot i que no tenien màgia per si mateixos, podien contenir tota la màgia que les runes eren capaces de donar-los. La bruixa va deixar el fèmur d’un materialista a terra i es va acostar cap aquells caminants tempestuosos. I a damunt va llançar-hi els tions encesos i les cendres, remenant-los amb la vara d’eben que és el ceptre de les bruixes fins que cobrí totalment els set cosins de la Terra que havien vingut a visitar-nos des de llur casa etèria. La bruixa es va allunyar una passa del foc i va estendre els braços, i de cop i volta el va fer explotar amb una runa espantosa. Les flames s’alçaren esbalaïdes. I el que hauria estat un foc solitari en la nit, no gaire més misteriós que un foc qualsevol, de sobte es va convertir en una gran flama, que els caminants temien.

A mesura que les flames verdes, burxades per les seves runes, s’enlairaven i la calor del foc augmentava, ella s’allunyava més i més, i simplement recitava les runes una mica més fort com més lluny es trobava. Va dir a Alveric que hi tirés troncs, troncs foscos de roure que hi havia pel bruguerar; i quan els hi va tirar, la calor els llepà. La bruixa començà a recitar les runes més sorolloses, i les flames dansaven salvatges i verdes; i entre les cendres els disset, els camins dels quals havien travessat la Terra quan vagaven lliures, van conèixer una calor tan gran com ja l’havien coneguda, fins i tot en aquella travessia desesperada que els havia dut fins aquí. I quan Alveric ja no podia acostar-se més al foc, i la bruixa era a unes quantes iardes lluny recitant les runes, les flames màgiques van cremar totes les cendres i aquella flama tan portentosa del turó cessà de cop i volta, i deixà només un cercle que brillava emmurriat a terra, com el doll malvat que brilla allà on la termita ha explotat. I ben plana en la lluentor, encara líquida, jeia l’espasa.

La bruixa s’hi apropà i donà forma a les vores amb una espasa que es desembeinà de la cuixa. Llavors es va ajupir i li va cantar mentre es refredava. La cançó que cantava a l’espasa no era com les runes que havien atiat les flames: abans els seus maleficis havien envigorit el foc fins a musteir els grossos troncs de roure; ara, en canvi, filava una melodia com el vent estiuenc que bufa des dels jardins feréstecs dels quals cap home es cuida, baixant per valls que la mainada havia estimat, ara perdudes i inabastables si no en somnis. Era una cançó de les memòries que juguen a cuit i amagar a les fronteres de l’oblit: ara retornen d’aquells anys formosos i permeten entrellucar una època daurada, adés es tornen a esmunyir dels records, veloces, per tornar a les ombres de l’oblit, i en la ment deixen un rastre molt feble de petits peus brillants, que quan els apercebem en diem recances. Cantava sobre els antics migdies d’estiu a l’estació de les campànules: cantava en aquell bruguerar elevat i fosc que semblava tan ple de matins i vespres, conservats amb tota llur rosada per la seva art màgica dels dies que altrament s’han perdut, que Alveric es demandà si cada petita ala errant que el seu foc havia atret del capvespre no era pas el fantasma d’un dia perdut a l’home, cridat per la força de la seva cançó des de temps que eren més bells. I mentrestant el metall que no és d’aquest món s’enduria. El líquid blanc s’enrigidí i es tornà vermell. La lluentor vermella va anar minvant. I mentre es refredava, es feia més prima: les petites partícules s’aplegaven, les petites esquerdes es cloïen; i mentre es tancaven, prenien l’aire del voltant, i així també atraparen la runa de la bruixa, la van aferrar amb força i ja no la deixarien anar mai més. I fou així que l’espasa màgica es creà. I era poca la màgia dels boscs anglesos, del temps de les anemones a la caiguda de les fulles, que no fos dins l’espasa. I era poca la màgia que hi ha en els turons del sud, per on només corren les ovelles i pastors silenciosos, que l’espasa tampoc no tingués. I l’espasa contenia la fragància de la farigola i la vista del lilà, i el cor dels ocells que canten abans de l’alba a l’abril, i la pregona i orgullosa esplendor dels rododendres, i la lleugeresa i la rialla dels torrents, i milles i milles de cirerers d’arboç. I quan l’espasa s’havia tornat negra ja estava tota embruixada amb màgia.

Ningú no et pot explicar tot el que hi ha per explicar de l’espasa, car els qui saben coses d’aquells camins de l’espai on els seus metalls havien flotat fins que la Terra els havia atrapat un per un mentre passava per la seva òrbita tenen poc temps per malgastar-lo en coses com la màgia, per tant no et poden explicar com es forjà l’espasa; i els qui saben d’on ve la poesia, i la necessitat que té l’home per la cançó, o que saben una de les cinquanta branques de la màgia, tenen poc temps per malgastar-lo en coses com la ciència, per tant no et poden explicar d’on han vingut els seus ingredients. N’hi ha prou de saber que l’espasa havia estat més enllà de la nostra Terra i que ara era aquí, entre les pedres mundanes; que havia estat com aquestes pedres, però que ara tenia quelcom semblant al que té la música lleugera. Que els qui puguin definir-ho, que ho facin.

I ara la bruixa agafà l’espasa per l’empunyadura, que era gruixuda i rodona per una banda, atès que havia fet un petit solc a terra sota l’empunyadura per poder-la agafar. Començà a polir-ne els dos fils amb una curiosa pedra verdosa, i encara cantava aquella cançó misteriosa.

Alveric la va observar en silenci, admirat, sense parar esment al pas del temps; potser havien estat uns moments, potser les estrelles s’havien mogut molt. De sobte ja havia acabat. S’aixecà amb l’espasa a les mans. La va allargar bruscament cap a Alveric. Ell la prengué i ella es va girar; en els seus ulls hi havia una mirada com si s’hagués volgut quedar l’espasa, o bé Alveric. Ell es va girar per donar-li les gràcies, però ja no hi era.

Va tustar la porta de la casa fosca: deia «Bruixa, bruixa» pel bruguerar solitari, fins que la mainada en granges llunyanes el sentí i s’espantà. Aleshores tornà cap a casa, i fou el millor que podia fer.