A la llarga estança esparsament decorada on Alveric dormia, ben amunt d’una torre, entrà directament un raig del sol ixent. Alveric es va despertar, i de seguida va recordar l’espasa màgica, i això li alegrà el despertar. És normal sentir-se alegre quan es pensa a un regal rebut fa poc, però la mateixa espasa també tenia una certa alegria, i l’arma potser podia comunicar-se amb els pensaments d’Alveric molt fàcilment perquè era just quan tornaven del món dels somnis, el país de l’espasa. Però, sigui com sigui, tots els qui han aconseguit una espasa màgica sempre han sentit aquesta alegria mentre encara era nova, clarament i sens dubte.
No s’havia d’acomiadar de ningú, però de seguida pensà
que valia més d’obeir l’ordre del seu pare que no pas romandre per explicar-li
perquè havia decidit endur-se una espasa que considerava millor que la que ell
atresorava. Així que no es quedà ni per menjar, ficà vitualles en una bossa i
es posà en bandolera un orde de cuir ben nou, i tampoc no es va deturar a
omplir-lo perquè sabia que trobaria rierons. Amb l’espasa del seu pare cenyida
com se cenyeixen les espases, es va posar l’altra a l’esquena, amb l’empunyadura
irregular lligada a prop de l’espatlla, i s’allunyà a gambades del castell i de
la vall d’Erl. De diners n’agafà pocs, només un parell de monedes de coure, per
emprar-les als camps que coneixem; perquè no sabia quin diner o quina moneda de
canvi feien servir a l’altra banda de la frontera del crepuscle.
Heu de saber que la vall d’Erl és molt a prop del límit
més enllà del qual no hi ha cap camp que coneixem. Alveric es va enfilar pel
turó i caminà amb grans gambades pels camps i travessà les avellanedes. I el
cel blau brillava damunt d’ell joiosament mentre seguia els camps, i quan
arribà al bosc el blau vora els seus peus era igualment intens, perquè era
l’època de les campànules. Va menjar, omplí l’orde d’aigua i caminà tot el dia
cap a l’est, i al capvespre les muntanyes de les fades aparegueren, flotant,
amb el color de miosotis pàŀlides.
Mentre el sol es ponia darrere seu, Alveric va mirar
aquelles muntanyes d’un blau pàŀlid per veure amb quin color llurs pics
sorprendrien el vespre. Però no adoptaren cap coloració del sol ponent,
l’esplendor del qual daurava tots els camps que coneixem; ni un sol plec
desaparegué de llurs precipicis, ni cap ombra s’hi espessí, i Alveric va
descobrir que res del que passa aquí causa cap canvi a les terres encantades.
Va desviar la mirada de la bellesa serena i pàŀlida de
les muntanyes i tornà a mirar els camps que coneixem. I allí, amb llurs
frontons elevant-se cap a la claror damunt de tanques embellides per la
primavera, va veure les cases dels homes terrenals. Alveric les va superar
mentre la bellor del vespre augmentava, amb ocells que refilaven, olors florals
errants i fragàncies que s’intensificaven, i el vespre s’engalanà per rebre
l’estel vespertí. Però abans que l’estel aparegués, el jove aventurer havia
trobat la casa que cercava: a damunt de l’entrada va veure, sacsejant-se, el
símbol d’una pell marró i gran amb lletres estrafolàries i daurades que
anunciaven que qui vivia allà treballava amb el cuir i la pell.
Un home ancià acudí a la porta quan Alveric la tustà, era
petit i amb l’esquena doblegada per l’edat, i la doblegà encara més quan
Alveric es presentà. I el jove demanà una beina per a la seva espasa, per bé
que no va dir quina espasa. I tots dos van entrar a la casa on hi havia la dona
anciana, a prop de la gran llar, i la parella va fer els honors a Alveric. Aleshores
l’home ancià s’assegué a prop de la seva taula robusta, la superfície llisa de
la qual centellejava, tret dels llocs on tenia forats fets per les petites
eines que havien travessat el cuir tota la vida d’aquell home, i totes les
vides dels seus avantpassats. Llavors es va posar l’espasa als genolls i
observà la irregularitat de l’empunyadura i la guarda, perquè eren de metall
tosc i sense treballar, i també observà la gran amplària de l’espasa. Aleshores
corrugà els ulls i començà a pensar en el seu ofici. I durant una estona va
pensar què havia de fer; la seva dona li portà una bona pell, i ell hi marcà
dues tires tan amples com l’espasa, una mica més amples, de fet.
I totes les preguntes que va fer sobre la gran i ample
espasa, Alveric les va aconseguir eludir, perquè no volia desconcertar-lo
encara més tot dient-li què era: més tard ja els va desconcertar demanant-los
que l’allotgessin aquella nit. I li van dir que sí amb moltes disculpes, com si
haguessin estat ells que li haguessin demanat un favor, i li van donar un bon
sopar de la caldera, on bullia tot el que l’home ancià enxampava. Però res del
que digué Alveric els dissuadí de deixar-li llur llit i preparar-se una pila de
pells per a ells per dormir a prop de la llar.
Després de sopar l’home ancià va tallar dues peces
llargues de cuir, acabades en punta les dues, i començà a cosir-les per cada
costat. Llavors Alveric va demanar-li indicacions per al viatge, i l’ancià treballador
del cuir li parlà del nord, del sud i de l’oest, i fins i tot del nord-est,
però de l’est o el sud-est no en digué res. Vivia a prop dels límits dels camps
que coneixem, però ni ell ni la dona no esmentaren absolutament res del que hi
havia més enllà. Semblava que el destí cap on l’endemà Alveric es dirigiria no
existís per a ells.
I bo i rumiant tot el que l’ancià havia dit, ajaçat al
llit que li havien donat, Alveric a estones es meravellava amb la seva
ignorància, però de vegades es preguntava si no era gràcies a llurs habilitats
que els dos ancians havien evitat de parlar tot el vespre del que hi havia
a l’est o al sud-est de llur casa. Potser l’ancià, en els seus dies joves, hi
havia anat, però Alveric no aconseguí ni imaginar-se què hi havia trobat, si és
que hi havia anat. Aleshores s’adormí, i els somnis li donaren indicis i
senyals dels viatges de l’ancià per la terra de les fades, però no li
proporcionaren pas cap millor guia de les que ja tenia, que eren els pics
d’atzur pàŀlid de les muntanyes èlfiques.
L’ancià el va despertar després que hagués dormit força.
Quan Alveric va entrar a la sala d’estar, hi cremava un foc lluminós,
l’esmorzar estava servit i la beina estava feta, i encaixava perfectament amb
l’espasa. Els dos ancians el van esperar en silenci i van acceptar pagament per
l’espasa, però no volgueren acceptar res per llur hospitalitat. En silenci, van
mirar com s’aixecava per anar-se’n i l’acompanyaren fins a la porta sense badar
boca, i un cop a fora el van continuar mirant en silenci, clarament esperant
que Alveric anés cap al nord o l’oest. Però quan es va girar i començà a
encaminar-se amb grans gambades cap a les muntanyes èlfiques, el van deixar de
mirar, car llurs rostres no es giraven mai cap allí. I tot i que ja no el
miraven, Alveric va aixecar el braç per acomiadar-se’n, perquè ell tenia una predilecció
per les cases i els camps d’aquella gent senzilla, predilecció que ells no
tenien per les terres encantades. Va caminar en el matí brillant a través
d’escenes de la seva infantesa; va veure l’orquídia rogenca que floria
primerenca, que recordaven a les campànules que ja havien passat llur pic de la
vida; les petites i tendres fulles del roure encara eren d’un groc marronós;
les fulles noves del faig lluïen com el llautó, i el cucut hi cantava amb
claredat; un bedoll semblava una criatura silvestre i feréstega que s’havia
tapat amb una glassa verda; en arbusts afortunats hi havia capolls de cirerers
de pastor. Alveric deia adeu una vegada i una altra a totes aquestes coses: el
cucut va començar a cantar, però no per a ell. I, aleshores, quan travessà una bardissa
per entrar en un camp abandonat, veié a prop d’ell, al camp, tal com el seu
pare li havia dit, la frontera del crepuscle. S’estenia pels camps davant seu,
blava i densa com l’aigua. I les coses vistes a través semblaven deformes i
brillants. I es va girar per veure un cop més els camps que coneixem; el cucut
continuà cantant indiferent; un petit ocell refilava sobre els seus assumptes.
Res no semblava respondre-li els adeus, i Alveric entrà amb grans gambades i valentia en aquelles llargues masses de
crepuscle.
Mentre travessava la muralla de crepuscle, Alveric sentí
que en un camp no gaire llunyà un home cridava els seus cavalls i la gent
parlava en una carretera propera. Tots aquests sons es van apagar de sobte,
esdevingueren un murmuri fluix, com si fossin molt lluny. Amb unes poques
passes la travessà tota, i ja sentí cap mormoleig dels camps que coneixem. Els
camps per on havia caminat s’havien acabat de cop i volta, no hi havia cap
rastre de llurs bardisses verdes i vivaces. Es va girar i la frontera li semblà
ennuvolada, embromada i fumosa. Es mirà al seu voltant i no veié res de
familiar. En lloc de la bellesa de maig hi havia les meravelles i l’esplendor
d’Elfland.
Les muntanyes blau pàŀlid s’erigien augustes en tota
llur glòria, llambrejaven i centellejaven en una llum daurada com si vessés
rítmicament dels pics i inundés totes les faldes de les muntanyes amb brises
d’or. I ben avall, molt lluny encara, veié alçar-se les agulles argentades del
palau que només s’explica en cançons. Alveric era en una planúria on les flors
eren estranyes i les formes dels arbres, monstruoses. S’encaminà sense tardar
cap a les agulles argentades.
Als qui han circumscrit sàviament llurs fantasies dins
dels límits dels camps que coneixem potser em serà difícil explicar-los com era
la terra on havia arribat Alveric per tal que es puguin imaginar aquella
planúria amb els arbres esparsos i ben lluny aquell bosc fosc per damunt del
qual el palau d’Elfland alçava aquelles agulles lluents, i per damunt d’elles
la carena serena de muntanyes els pics de les quals no adoptaven cap color de
la llum que veiem. Tanmateix, és precisament per aquest mateix motiu que les
nostres fantasies viatgen lluny, i si per culpa meva el lector no aconsegueix
imaginar-se els pics d’Elfland, hauria valgut més que la meva fantasia hagués
romàs als camps que coneixem. Heu de saber que a Elfland els colors són més
intensos que als nostres camps, i el mateix aire hi brilla amb una lluentor tan intensa que totes les
coses que s’hi veuen tenen alguna cosa de l’aparença dels nostres arbres i
flors reflectits a l’aigua al juny. I el color d’Elfland, que tant m’he
escarrassat a descriure, potser el podré explicar, perquè en tenim rastres aquí:
el blau profund de les nits estiuenques just quan el crepuscle s’ha acabat, el
blau pàŀlid de Venus que omple el vespre, les pregoneses dels llacs a hora
foscant, tot això són rastres d’aquell color. I mentre que els nostres
gira-sols es giren amb cura cap al sol, algun avantpassat dels rododendres deu
haver girat una mica cap a Elfland, perquè avui tenen encara part d’aquesta
glòria. I, per sobre de tot, els nostres pintors han vist llambregades
d’aquella terra, perquè en els quadres de vegades veiem un encís que és massa
meravellós per als nostres camps: és llur memòria que s’ha esmunyit d’alguna
entrellucada antiga de les muntanyes blau pàŀlid mentre seien als cavallets
tot pintant els camps que coneixem.
Alveric, doncs, avançà amb grans gambades per aquell aire
lluminós de la terra, les vistes de les quals recordem vagament en forma d’inspiracions.
I de sobte se sentí menys sol, perquè als camps que coneixem hi ha una barrera
molt ben definida entre nosaltres i els altres éssers, perquè, nosaltres, si
som ni que sigui un dia lluny de la nostra gent estimada, ens sentim sols. Però
un cop travessada la frontera de crepuscle, Alveric s’adonà que aquesta barrera
havia caigut. Els corbs que caminaven pels bruguerars se’l miraven capritxosament,
tota mena de petites criatures van guaitar encuriosides per veure qui havia
vingut del barri d’on tan pocs venien, per veure qui havia emprès un viatge del
qual molt pocs tornaven. Perquè el rei d’Elfland vetllava molt bé per la seva
filla, i Alveric ho sabia bé, encara que no sabia per què ho sabia. Hi havia un
guspireig alegre en tots aquells petits ulls, i mirades que potser advertiem.
Potser allà hi havia menys misteri que a la nostra banda
de la frontera del crepuscle, perquè res no estava a l’aguait, o no semblava
que ho estigués, rere els grans troncs de roure, com algunes coses que en
certes estacions i sota certes llums estan a l’aguait pels camps que coneixem. Res
no s’amagava als vessants llunyans de les carenes, res no rondava els boscos
pregons. El que hauria pogut estar a l’aguait es veia clarament, qualsevol
estranyesa que hi podia haver era a la vista del viatger, el que hauria pogut
rondar pels boscos pregons vivia a plena llum del dia.
I era tan fort l’encantament estès per tota aquella
terra que no només s’entenien i endevinaven els pensaments les bèsties i els
homes, sinó que semblava que també hi hagués un enteniment que connectava els
arbres i els homes. Pins solitaris del bruguerar que de tant en tant superava
Alveric tenien els troncs sempre brillants amb una llum rogenca que havien
agafat amb màgia d’alguna posta de sol antiga, i semblava que estiguessin drets
amb les mans als malucs i que s’inclinessin una mica cap a ell per observar-lo.
Era gairebé com si no haguessin estat arbres abans que els haguessin llançat un
embruix. Semblava que li deien alguna cosa.
Però Alveric no parà esment a cap dels avisos, ni de les
bèsties ni dels arbres, i va continuar caminant amb grans gambades cap al bosc
encantat.