Any 1154 del Son de Burn
Any 96 de l’imperi Malazià
El darrer any del regnat de l’emperador Kellanved
Les taques de rovell semblaven mars de sang a la superfície negra i clotada del Penell de Mock. Feia un segle que era allà, a la gatzoneta a la punta d’una pica vella que havien clavat al capdamunt del mur de Hold. Monstruós i deforme, l’havien afaiçonat amb la forma d’un dimoni alat que ensenyava les dents en un somrís impúdic, i cada ràfega de vent l’estirava i el bufetejava mentre protestava amb un esgarip.
Aquell dia els vents eren contraris, i per sobre del barri del Ratolí de la ciutat de Malaz s’enlairaven columnes de fum. El silenci del Penell anunciava el cessament sobtat de la brisa marina que s’enfilava pels murs oscats de la fortalesa de Hold i després es revifava amb un cruixit convertint-se en l’alè calent, espurnejant i ple de fum del barri del Ratolí que s’estenia per la ciutat, passant rabent per les altures del promontori.
En Ganoes Stabro Paran de la casa Paran s’estava de puntetes per veure per damunt del merlet. Darrere seu s’alçava la fortalesa de Mock, antany la capital de l’imperi, però amb el continent conquerit havia quedat relegat a ser la possessió d’un Puny. A la seva esquerra s’arborava la pica amb l’estrany trofeu.
Per a en Ganoes l’antiga fortificació que donava a la ciutat era massa familiar perquè fos interessant. Era el tercer cop que la visitava en molts anys; ja feia temps que havia explorat el pati empedrat, l’Antiga Fortalesa —ara un estable amb la planta de dalt que hostatjava coloms, orenetes i ratpenats— i la ciutadella on ara mateix el seu pare negociava el delme d’exportació de l’illa amb els oficials portuaris. En última instància, evidentment, bona part de la fortificació era fora límits, fins i tot per al fill d’una casa noble: el Puny residia precisament a la ciutadella, i era a les cambres més internes on es tractaven els afers de l’imperi que involucraven l’illa com aquest.
Amb la fortalesa de Mock oblidada i darrere seu, l’atenció d’en Ganoes estava centrada en la ciutat destrossada de més avall i en els avalots que hi havia al Ratolí, el barri més pobre. La fortalesa de Mock s’erigia al capdamunt d’un penya-segat. Per arribar fins a l’altura del Pinacle calia pujar una escala en zig-zag entallada a la paret calcària del penya-segat. El desnivell fins a la ciutat era de vuit braçades o més, i els murs masegats de la fortalesa n’hi afegien sis més. El Ratolí era a l’extrem més interior de la ciutat, una destesa irregular de casots i capes massa altes partida en dos pel riu ple de sediments que s’arrossegava cap al port. Entre la posició d’en Ganoes i els avalots s’estenia la major part de la ciutat de Malaz, així que era difícil distingir cap detall més enllà de les columnes creixents de fum negre.
Era migdia, però la commoció fragorosa i enlluernadora de la màgia enfosquia i carregava l’aire.
Amb el so d’armadura repicant, pel mur va aparèixer un soldat a prop seu. L’home va repenjar els braços protegits pels guardabraços a la cresteria de la fortalesa, amb la beina de l’espasa llarga que rascava la pedra.
—Encara rai que ets de pura sang, oi? —li va dir, amb els ulls grisos fixats sobre la ciutat fumant de més avall.
El noi va estudiar el soldat. Ja se sabia tots els arreus regimentals de l’exèrcit imperial, l’home que tenia al costat era un comandant de la Tercera: una de les de l’emperador, l’elit. Al mantell gris fosc duia un fermall argentat: un pont de pedra il·luminat per flames de color robí.