dissabte, 14 de juny del 2025

Midvintersagor - Örnatorpet

Un àlbum de dungeon synth del 2018, Örnatorpet és una banda sueca de dungeon synth fundada el 2018, i composta d'una sola persona! Aquest àlbum és el seu àlbum de debut i honestament és una meravella. Aconsegueix evocar una història que potser algú hauria pogut escriure, en un món de fantasia lleugerament fosc que recorda Suècia.

Originalment es va publicar com a casset, amb aquesta portada:


Més endavant es va tornar a publicar en disc, sense cap canviament de so:


1. Ur Smedjan 03:37 (de la forja)
2. Den Nattliga Balen 03:53 (el ball nocturn)
3. Förödelsen 02:12 (la devastació)
4. De Tappra Få 05:16 (els pocs coratjosos)
5. Det Nalkande Slaget 01:38 (la batalla s'acosta)
6. Segersång 04:12 (cant de la victòria)
7. Efter Strid (Vinterfrid) 04:19 (després de la batalla [calma hivernal])
8. Stora Köldens Vaggvisa 05:33 (cançó de bressol del gran fred)
9. Bäckens Serenad 06:41 (serenata del rierol)

Els títols de les cançons ens narren una batalla i el que ocorre abans i després. Les forges del regne —o el fortí— es preparen per a la batalla amb un arpa que teixeix una melodia aprestant, però no gaire, amb els repics de la forja de fons a «ur smedjan». Abans de la batalla, emperò, hi ha la calma de «Den nattliga balen», que fila un ball de ritme constant, amb repics que també recorden la forja, i amb una melodia repetitiva. Un cop acabat el ball —que bé pot ser una metàfora del camí cap a la batalla—, les trompetes ens anuncien la carnatge i la mortaldat que assolaran el camp de batalla quan els guerrers xocaran: «förödelsen»; no hi ha res d'èpic en la melodia, es tracta de la constatació de la cruesa de la guerra, de l'anticipació del que vindrà.

D'entre tots els guerrers, uns pocs coratjosos, «de tappra få», segurament avancen al capdavant de la host, mirant d'enardir els ànims i preparar els cors per a la batalla que s'esdevindrà, amb encara més trompetes i tambors de guerra que volen mantenir el ritme. Una batalla que cada cop és més a prop i s'acosta, «det nalkande slaget»; aquí els vents adopten un to més èpic, no tant cruent, però si de pura expectació del que s'està a punt d'esdevenir. I descobrim que el que s'esdevé és la victòria, «segersång». La tensió s'afluixa, els ànims es recuperen. Tot i que segurament hi ha hagut molts caiguts, l'alegria de poder tornar a casa i d'haver vençut superen amb escreix la tristor i la crueltat del camp de batalla. L'eufòria de la victòria s'allarga també quan tornen a casa (04:12), i s'organitzen festins. Després que l'embriaguesa ha passat, ve l'hivern, «efter strid (vinterfrid)», i la gent el pot passar en calma, atès que han emergit victoriosos del conflicte.

Tanmateix, l'hivern és dur, tant dur que sembla que bressoli enmig de les borrasques i les tempestes de neu que aïllen les comunitats, «stora köldens vaggvisa». L'estació s'allarga i s'allarga i sembla que no s'acabi mai; tot és somort i atenuat, res es belluga... Fins que possiblement el bon temps va tornant, i el galant pot cantar una serenata a prop del rierol, celebrant la nova estació, «bäckens serenad».

Àlbum a Spotify

Àlbum a YouTube

Àlbum a Bandcamp









dilluns, 9 de juny del 2025

III - L’espasa màgica s’enfronta a algunes espases d’Elfland

Quan Alveric arribà al bosc encantat, la llum en la qual Elfland brillava no havia ni augmentat ni disminuït, i va veure que no provenia de cap resplendor que brilli als camps que coneixem, si no és que les llums errants de moments meravellosos que de vegades deixen astorats els nostres camps, i que desapareixen tan bon punt apareixen, s’esgarrien més enllà de la frontera d’Elfland per una confusió momentània de màgia. Ni el sol ni la lluna iŀluminaven aquell dia embruixat.

Una filera de pins per on l’heura s’enfilava, tan amunt que arribava a llur fullam negre que baixava, s’estaven drets com sentinelles als límits del bosc. Les agulles argentades centellejaven com si fossin el que feia brillar tot aquell fulgor atzur en què Elfland nedava. Alveric ja havia avançat força dins d’Elfland, i trobant-se davant del palau capital i sabent que Elfland guardava els seus misteris bé, desembeinà l’espasa del seu pare abans d’entrar al bosc. L’altra encara la duia a l’espatlla, dins la beina nova per sobre l’espatlla esquerra.

I el moment en què va passar davant d’un d’aquells pins guardians, l’heura que hi vivia va desenganxar-ne els circells, es deixà caure ràpidament tot dirigint-se cap a Alveric i li va engrapar el coll.

La llarga i prima espasa del seu pare havia estat oportuna. Si no l’hagués desembeinada, amb prou feines se n’hauria sortit, car l’escomesa de l’heura havia estat velocíssima. Circell rere circell, tallà els que se li aferraven a les cames i als braços, com l’heura que s’aferra a les torres antigues, i encara més circells l’atacaven, fins que no va tallar la tija principal que hi havia entre ell i l’arbre. I mentre feia tot això, sentí un batibull xiuxiuejant rere seu, una altra heura havia baixat d’un altre arbre i l’atacava amb ímpetu, amb totes les fulles desplegades. La planta semblava sense control i enfadada quan li va engrapar l’espatlla esquerra com si la volgués mantenir aferrada per sempre. Però Alveric li tallà els circells amb un cop d’espasa i lluità contra la resta de circells mentre la primera encara era viva, però ara massa curta per abastar-lo, i fuetejava el terra amb les branques, enfadada. Aviat, amb la sorpresa de l’atac refredada i havent-se alliberat dels circells que l’havien agafat, Alveric s’enretirà fins que l’heura no el podia abastar i ell la podia atacar amb la llarga espasa. L’heura s’enretirava a poc a poc per atreure’l i després se li abalançava d’un bot quan s’acostava. Però tot i que l’engrapada de l’heura era terrible, l’espasa era bona i ben afilada, i aviat Alveric, tot i que estava ple de blaus, havia esmotxat tant l’atacant que es va retirar enfilant-se al seu arbre. Aleshores Alveric retrocedí i tornà a observar el bosc tenint en compte el que li acabava de passar, i mirà de triar com travessar-lo. De seguida va veure que als dos pins de la barrera davant seu se’ls havia escurçat tant l’heura en el combat que si passava per entremig, cap de les dues heures aconseguiria abastar-lo. Llavors avançà, però tan bon punt es començà a moure, s’adonà que un dels dos pins es movia per acostar-se a l’altre. Va saber que havia arribat el moment de desembeinar l’espasa màgica.

Així que embeinà l’espasa del seu pare a la beina de la cintura i desembeinà l’altra per damunt l’espatlla, es dirigí directament cap a l’arbre que s’havia mogut, i va escometre l’heura amb un moviment circular quan ella li saltà al damunt: i l’heura caigué a terra a l’acte, no morta, sinó simplement com un tros d’heura normal i corrent. I aleshores donà un altre cop al tronc de l’arbre, i en volà una estella no més gran que la que una espasa normal hauria tallat, però tot l’arbre s’estremí. I amb aquell estremiment li desaparegué l’aspecte sinistre que havia tingut, i esdevingué un simple arbre no embruixat. Alveric va continuar avançant pel bosc amb l’espasa desembeinada.

No havia fet gaires passes quan darrere seu va sentir un so semblant a la brisa suau de les capçades, i tanmateix al bosc no hi bufava gens de vent. Es va mirar al seu voltant i veié que els pins el seguien. Se li acostaven lentament, mantenint-se fora de l’abast de la seva espasa, però guanyaven terreny a dreta i esquerra, i s’adonà que una mitja lluna l’estava tancant gradualment a mesura que es feia més i més gruixuda amb els arbres que es trobava, i aviat el mataria esclafat. Alveric s’adonà que tornar enrere seria mortal, així que va decidir de continuar avançant, confiant principalment en la velocitat, perquè amb la seva agudesa s’havia adonat que hi havia una certa lentitud en la màgia que dominava el bosc, com si qui la controlés fos vell o estigués cansat de la màgia, o que altres coses l’interrompien. Així que va avançar cap endavant tot colpejant qualsevol arbre que tingués a l’abast, fos embruixat o no, amb la seva espasa màgica. Les runes de més enllà del sol que recorrien l’espasa eren més fortes que els encanteris del bosc. Grans roures amb troncs sinistres s’acotaven i perdien tot l’embruix quan Alveric els passava rabent pel costat amb un cop ràpid de l’espasa màgic. Marxava més ràpidament que els pins matussers. I aviat deixà enrere, en aquell bosc estrany i misteriós, una vetlla d’arbres del tot desencantats que s’estaven drets sense cap rastre d’encís o misteri.

De cop i volta, sortí de la penombra del bosc i desembocà a la glòria maragda dels prats del rei elf. D’això també en tenim rastres aquí. Imagineu-vos els nostres prats just quan despunta el dia; llur rosada fa llampegar les primeres llums quan tots els estels se n’han anat, les flors que tot just comencen a descloure’s els delimiten, llurs colors amables retornen després de la nit. Cap peu o pota no ha trepitjat mai aquests camps, tret de les més petites i salvatges. Estan arrecerats del vent i del món per arbres amb un fullam que encara és fosc: imagineu-vos-els esperant el cant dels ocells. De vegades tenen fins una insinuació de la resplendor dels prats d’Elfland, però aquesta besllum se’n va tan veloçment que no en podem estar mai segurs. I més bells que qualsevol cosa que podem imaginar, més del que els nostres cors han esperat, eren la llum de les gotes de rosada i els llostres en què aquells prats d’Elfland brillaven i relluïen. I encara tenim una altra cosa que ens els recorda: les algues i les molses que entapissen les roques mediterrànies i refulgeixen a l’aigua verd-blavosa per als qui les observen des dels penya-segats que fan rodar el cap. Aquells prats eren més semblants a les fondalades marines que qualsevol dels nostres prats, car l’aire d’Elfland és així de pregon i blau.

Davant d’aquesta bellesa, Alveric restà mirant els prats brillar a través del llostre i la rosada, envoltats de la malva i la glòria rogenca de les flores d’Elfland aplegades, al costat de les quals les nostres postes de sol empaŀlideixen i les nostres orquídies s’abaten. I sobresortint per damunt del bosc, amb les portalades relluents obertes de bat a bat als prats i com si estigués fet de la llum dels estels, brillava el palau que només es pot descriure en cançons.

I mentre Alveric s’estava dret al marge del bosc amb l’espasa a la mà, panteixant i observant tots els prats en la glòria més elevada d’Elfland, d’un dels portals sortí tota sola la filla del rei d’Elfland. Caminava enlluernadora cap als prats, sense veure Alveric. Els seus peus fregaven la rosada i l’aire pesant, i durant un instant pressionaren la gespa maragda suaument, la qual es doblegava i es redreçava, com les nostres campànules quan papallones blaves se les troben per casualitat i després les abandonen, vagant despreocupades pels turons de creta.

I al seu pas, Alveric no respirà ni es mogué, i tampoc no hauria pogut si els pins l’haguessin continuat empaitant. Però romanien al bosc i no s’atrevien a tocar aquells prats.

Duia una corona que semblava tallada a partir de grans safirs pàŀlids. Tot ella brillava en aquells prats i jardins com una alba que ha vingut per sorpresa després d’una llarga nit, en un planeta més a prop del sol que no pas el nostre. I mentre passava pel costat d’Alveric, de sobte girà el cap, i obrí els ulls una mica meravellada. No havia vist mai un home dels camps que coneixem.

Encara sense paraula i impotent, Alveric la mirà als ulls: era efectivament la princesa Lirazel en tota la seva bellesa. I aleshores s’adonà que la corona no era de safirs, sinó de glaç.

—Qui ets? —va preguntar ella. I la seva veu tenia una música que, de les coses terrenals, era molt semblant al glaç esmicolat en milers de bocins i bressat per un vent primaveral als llacs d’algun país septentrional.

I ell respongué:

—Vinc dels camps que són coneguts i cartografiats.

Aleshores ella sospirà un instant per aquells camps, car havia sentit que allí la vida transcorria bellament, i que sempre hi havia generacions joves, i pensà en les estacions canviants i la mainada i l’edat, sobre els quals els trobadors èlfics havien cantat quan parlaven de la Terra.

I quan Alveric veié que sospirava pels camps que coneixem, li va explicar algunes coses de la terra d’on venia. I ella li continuava fent preguntes, i aviat Alveric es retrobà explicant-li històries de casa seva i de la vall d’Erl. I Lizarel es meravellava escoltant-les, i li feia moltes més preguntes. I llavors ell li explicà tot el que sabia de la Terra, sense pretendre d’explicar-la-hi a partir del que havien vist els seus ulls en els seus pocs anys de vida, sinó que li explicà els relats i les faules de com vivien homes i bèsties que la gent d’Erl havia creat amb el temps, i que llur ancians explicaven a la vora del foc al vespre quan la quitxalla demanava què havia passat temps enrere. Així fou com a la vora d’aquells prats on la miraculosa glòria està emmarcada per flors que no hem conegut mai, amb el bosc màgic darrere i el palau brillant que només es pot explicar en cançons a prop, Alveric i Lizarel van parlar de la saviesa senzilla dels ancians i les ancians, de les collites i de les roses i els cirerers de pastor que floreixen, de quan cal plantar als jardins, dels animals salvatges. De com guarir, com sembrar, com cobrir de palla i de quins vents i en quines estacions bufen als camps que coneixem.

I aleshores aparegueren els guàrdies que guardaven el palau en cas que algú arribés a travessar el bosc embruixat. Quatre van entrar als prats amb llurs armadures relluents, les cares amagades. En totes llurs centúries encantades de vida ni havien somniat de somniar la princesa: no li havien ensenyat mai llurs cares quan s’agenollaven davant seu armats. Tanmateix havien fet un jurament de mots espantosos que si algun home travessés el bosc encantat, no l’haurien deixat parlar amb ella. I amb aquest jurament als llavis, marxaren contra Alveric.

Lizarel els mirà amb cara trista, però no els podia deturar, perquè venien per una ordre del seu pare, que ella no podia impedir. I també sabia prou bé que el seu pare no la retiraria, car l’havia donada eons abans a instàncies del Fat. Alveric es mirà llurs armadures, que semblaven relluir més que qualsevol metall nostre, talment com si provinguessin d’un dels contraforts propers, que només s’expliquen en cançons. Llavors s’encaminà cap a ells tot desembeinant l’espasa del seu pare, perquè tenia pensat fer esmunyir la punta esvelta per alguna juntura de l’armadura. L’altra la va empunyar amb la mà esquerra.

El primer cavaller va atacar i Alvericà desvià i aturà el cop, però aleshores una sacsejada com d’un llampec li va assaltar el braç i l’espasa li volà de la mà, i s’adonà que cap espasa terrestre podia fer front a les armes d’Elfland, així que empunyà l’espasa màgica amb la mà dreta. Amb aquesta espasa anà parant i desviant els cops de la Guàrdia de la princesa Lizarel, car això és el que eren, havien esperat aquest moment durant totes les edats d’Elfland. I ja no rebé cap sacsejada més de les espases, només una vibració al metall de la seva espasa que hi corria com una cançó; una mena de lluentor que s’hi formà també li arribà al cor i el va encoratjar.

Però mentre Alveric continuava esquivant els cops ràpids de la guàrdia, l’espasa emparentada amb el llamp s’atipà d’estar a la defensiva, car la seva essència eren la velocitat i els viatges apressants, així que alçà la mà d’Alveric i propinà cops als cavallers èlfics, l’armadura d’Elfland maldava per resistir. Una sang espessa i estranya començà a escolar-se d’entre les clivelles de les armadures i aviat dos d’aquella companyia refulgent van caure. I Alveric, encoratjat pel zel de la seva espasa que lluitava amb tanta alegria, aviat en guanyà un altre, i només restà un guàrdia, que semblava tenir una màgia més forta que la dels seus companys caiguts. I així era, perquè quan el rei elf havia encantat la guàrdia, havia encantat aquest soldat èlfic primer de tot, quan tota la meravella de les seves runes era nova. I aquest soldat i l’armadura i l’espasa encara tenien quelcom d’aquella màgia primerenca, més potent que qualssevol inspiracions de bruixeria que més tard havien aparegut a la ment del seu amo. Tanmateix, a través del seu braç i espasa Alveric s’adonà que aquest cavaller no tenia cap de les tres runes mestra de què la bruixa vella li havia parlat quan havia forjat l’espasa al seu turó, car el rei d’Elfland les havia preservades i no les havia pronunciades per tal de protegir-ne l’existència. Si la bruixa sabia de llur existència, això volia dir que havia volat fins a Elfland amb escombra i havia parlat en secret amb el rei.

I l’espasa que havia visitat la Terra de tan lluny colpejà com els llamps que cauen. Espurnes verdes saltaren de l’armadura, i de vermelles quan les espases toparen. La sang èlfica espessa s’escorria lentament per la cuirassa des de les fenedures amples. Lizarel observava astorada, meravellada i enamorada. Els combatents es desplaçaren cap al bosc. Al damunt els queien les branques que destralejaven en el combat, les runes de l’espasa viatgera d’Alveric estaven exultants i rugien al cavaller elf. Fins que en la foscor del bosc, entre branques tallades dels arbres desembruixats, amb un colp com el d’un llamp que parteix en dos un roure, Alveric l’occí.

Amb aquell estrèpit i aquell silenci, Lizarel corregué fins al seu costat.

—De pressa! —li digué—. El meu pare posseeix tres runes... —No gosava parlar-ne.

—Cap a on? —preguntà Alveric.

I ella respongué:

—Cap als camps que tu coneixes.